FA 3 DIES VAREN DIR-ME QUE TENIA UN TUMOR

FA 3 DIES VAREN DIR-ME QUE TENIA UN TUMOR

JOSEP LLUÍS NAVARRO

Olot, Febrer de 2013

PROLEG

Fa molts anys que conec l’autor d’aquest llibre. Hem fet moltes coses junts. Algunes confessables i d’altres no tant, però totes honestes i respectuoses amb els altres. Ell, a pesar de la meva discapacitat m’ha tractat sempre d’igual a igual. Puc dir, amb la mà al cor que, encara que tinc un germà propi, ell és com un segon germà.

Confesso que no esperava d’ell la capacitat d’escriure com ho ha fet: amb emoció, sense dramatisme i plasmant realment el que ha anat sentint dins seu durant el procés dolorós que suposa patir un càncer.

Som una generació a la que el càncer ens l’han anomenat amb eufemismes: “ha mort d’una llarga malaltia”, “te una mal lleig”, etc. Em pregunto perquè no anomenar-la pel seu nom: Càncer, Càncer, Càncer.

No tothom es pren igual la noticia, perquè cadascú és diferent.

La frase que en Josep Lluís escriu en un dels seus paràgrafs retrata perfectament el seu tarannà “Pit i collons”.

Per desgracia he coincidit amb mes d’un amic amb aquesta malaltia, uns se n’han sortit, d’altres no, però estic segur que ell ho farà. No tant sol perquè la medicina ha avançat molt, si no per la força i optimisme que posa en les coses, a més de la gent que l’envolta i l’estima de debò.

Espero viure moltes aventures amb ell. Aventures senzilles. Un dinar, mirar les cames de les noies joves al passar, xerrar i barallar-nos pel racisme, les pelis d’en 007 i tantes coses, petites, si voleu.

En fi, que tot i que freguem la seixantena som jovenets de cor i com diu el poeta:

“De vez en cuando la vida se nos muestra en cueros...”.

Miquel Garcia i Esteve                                                                                                                         13 de març de 2013   

         

 

FA TRES DIES, VAREN DIR-ME QUE TENIA UN TUMOR

Tot comença un 6 de febrer al capvespre, amb dues gotetes de sang al wàter de casa dels meus pares.

Marxo cap a casa sense dir res i en arribar, després de parlar-ne amb la Ció i en Marc, truco a la Montse per saber que fer al Sant Jaume i en Marc m’acompanya a l’Hospital.

Ja de matinada el metge em diu que tot està correcte (ronyons, sang, orina, tot i que amb una mica d’hematúria).  Em recepta un antibiòtic i em recomana que vagi a l’uròleg.

M’aixeco aviat i començo a trucar especialistes a Olot, Vic, Girona, i res. El que més aviat em pot atendre és el 5 de març. Impossible esperar tant de temps (un mes pràcticament). Així que truco a la Mª Antonia del GEM i li ho explico.  “El que has de fer és passar per aquí i et faré un volant per tal que vagis a fer una visita a en Bassaganyas avui mateix i que et faci una ecografia, i divendres et faré passar al migdia amb el Dr. Closas”.

                                       3

Dit i fet, al vespre ja hi soc amb el radiòleg (ben inflat  d’aigua) per fer l’eco.

Un cop feta l’ecografia, em diu que cal que em posi en contacte el més aviat possible amb l’uròleg. En un primer moment quedo un xic aturat i mentre espero l’informe escrit, li torno a demanar si és un assumpte urgent, de què cal preocupar-se.

La seva resposta es clara i concisa, “Posi’s en contacte urgentment amb l’especialista”. No cal dir com em quedo.

Bé, tot i tenir l’informe amb un diagnòstic i rellegir-lo per tots quatre cantons, no hi sé veure res de perillós. A més a més, aquests dies estic força enfeinat i tinc moltes reunions l’endemà. 

Finalment divendres passat un metge va dir-me tens un tumor a la bufeta de l'orina.

Això em sona a música ja coneguda;   vaig assistir-hi a la mateixa sentencia que varen fer-li a la Mare fa molts anys i no fa tants anys també varen fer-li al Pare.

                                       4

Val a dir que si en el cas dels pares el cop es prou dur, es a dir la sensació que tens et deixa aturat i glaçat, ara be,  quan el receptor de la sentencia es un mateix,  la resposta del propi cervell és encara mes complexa i difícil de definir, però intentaré explicar-me.

En el moment que el metge, un cop ha vist els informes i la resta de papers que portes, et diu:  "Es tracta d'un tumor i s'ha d'intervenir d’immediat"... Tot queda aturat i l’únic que, en aquests moments esdevé prioritari és:  "Quin dia em podran operar?  i si es dolent?".

A partir d'aquest moment, tota la conversa amb l’uròleg agafa una nova dimensió i,  si bé es cert que escoltes tot allò que et diuen, el teu cervell està capficat, encara,  intentant comprendre l’abast d’allò que t’acaben de dir.

VOSTE TÉ UN TUMOR QUE CAL EXTREURE D'IMMEDIAT

5

El teu cap automàticament et diu que un tumor té un nom i d’això se’n diu  càncer.

Però jo, jo tinc càncer? Si estic bé!  No hem fa mal res!  No pot ser! Jo tan sols he fet unes gotes de sang amb el pipi!

És així com comença el viatge per intentar comprendre el que vol dir allò que t'han dit. Tan s'hi val el que facis, el teu cervell està capficat cercant respostes a un seguit d’interrogants: com, quan, per què, que passarà, fins quan, té solució? I el cervell insisteix: “Però jo estic bé,  no em fa mal res... Segur que jo tinc càncer? Com pot ser?.

La tarda, tot i que es impossible deixar de donar-hi voltes a tot plegat, passa ràpid i, en anar a  dormir,  el cervell continua en estat de xoc i malda per trobar respostes al munt de dubtes que s’hi barregen.

Finalment, vas a l'ordinador i cerques informació sobre el diagnòstic que t'ha fet el metge, i comença a quedar tot molt clar, -contundentment clar-. Fins i tot s’hi pot trobar un vídeo al youtube d'una intervenció com la que t'han de fer a tu mateix.

6

Si, ara comences a ser conscient que, realment, tens CÀNCER. Si, si, sí, càncer. Tens por fins i tot de pronunciar aquesta paraula!

Vas passant el dia com pots, i cada cop mes enfonsat. Tu fas veure que no. Fins i tot vas a Barcelona a donar el dol a uns amics que han perdut el pare (de càncer!). T'atreveixes fins i tot, a fer bromes com abans...  De fet fa 15 hores tu no sabies que tenies càncer i,  a hores d'ara encara, el teu cervell no ho acaba d'admetre.

Segona nit, molt pitjor que la primera. Quasi no dorms. El teu cervell únicament té dubtes i no té, encara, cap resposta coherent i la quantitat de preguntes se succeeixen constantment sense poder aturar-ho.

El diumenge teníem previst fer una volta a l'estany de Banyoles i després fer una calçotada a Fares. No tinc cap ganes de sortir, em fa mal el cor. No sé ben bé com explicar-ho,  però sé que em fa mal el cor. "Som-hi, home, que veuràs que amb la colla et distrauràs!".

Som-hi, doncs! Per cert, caldrà explicar-ho tot plegat, oi? A qui, i com es comparteix una noticia com aquesta?

                                       7

Ens veiem amb en Joan i la Lluïsa (ells ja ho saben per la Ció). Aprecio molta estimació,  però també por ....”Com estàs?”. “Ja ho veieu?” Si, estic bé, no hem fa mal res, tot i que...”. “Ja ho veuràs, home,  que tot anirà bé i en un tres i no res, tornaràs a estar en forma”.

Be mes gent, no diem res de res.

A l'estany de Banyoles,  l’Àngels em pregunta que què tal, com estem. Simplement es tracte d'una cortesia i com a resposta li llenço (literalment a la cara), que m'han diagnosticat càncer. És a la primera persona a  qui jo li he dit. Ens aturem de cop: com ha set?, quin tipus de càncer?, quan t'ho han dit?, quin metge?, quin dia t'operen, a on?... No hem surten llàgrimes dels ulls però estic molt, molt afectat.

El tràfec del dia i l'activitat fa que recuperi un xic els ànims, i fins i tot faig fotos. El dinar, ni bé ni malament. El meu cervell no para i continua fent-se preguntes que no tenen resposta.

Quan marxem, en Marti em diu que me’n recordi  de La Traviata.  No sé quina cara dec fer,  però em diu que si passa quelcom i també li llenço a la cara: "Tinc càncer".

                                       8

                                                                                     

En Toni, que també em nota diferent, s’atansa i em pregunta si passa alguna cosa, i també li ho dic directament –contundentment -: “És que tinc càncer; és molt dur!”

I com abans, em torna a fer mal el cor (si abans no sabia quin era el mal que feia el cor, el fet és que ara, malauradament, ja ho sé del cert).  La sensació que tinc es d'enfonsament, de desampara.

Finalment ens n’anem cap a casa,  però abans cal passar per casa d'en Joan i la Rosa. Vàrem quedar que hi aniríem per comentar com faríem el sopar de carnaval.

En arribar ens adonem que avui es l'aniversari d'en Joan, i em pregunto què hi  fem,  doncs, aquí. No tenim cap dret a esguerrar una tarda de joia com aquesta amb la notícia de la meva malaltia, el càncer.

Aparto a en Joan i li ho dic.  És molt fort. Ell no s'ho acaba de creure. Jo, però, cada cop ho tinc mes assumit, alhora que els sentiments de desemparament i enfonsament creix exponencialment.

9

Fem una xerrada molt tendra, amable, encoratjadora, de suport. Jo em faig el valent, però, inevitablement, no puc aturar el sentiment de caiguda en el pou del desemparament i la meva debilitat no fa més que créixer.    

Arribem a casa; quina buidor sento dins meu! On sóc, per què a mi, què passarà amb la meva vida d'ara en endavant, quina serà la meva qualitat de vida després de la intervenció, ...  .

                              

Prou, no puc continuar més així! Estic esgotat físicament i mentalment. Em  prenc un tranquil·litzant,  i a dormir.  Malgrat tot no descanso bé.

Primer dia de treball després de la sentència. Ja res no és igual. Cal començar de nou a explicar a força gent que tinc càncer, i que cal una intervenció d’urgència.  Fins al dia 20 estaré fent tot lo necessari per al preoperatori.

Vaig pel carrer i em fa l'efecte que sóc diferent, que soc un altre. No m’havia passat mai això. Tinc la sensació com si els altres em miressin diferent i s'adonessin del que tinc.

10

Com més en parlo, més m’enfonso per dins. Tothom em diu que com és, que segur que me’n sortiré, que encara sóc jove, etc. etc.

A la tarda ja no puc mes i marxo a veure a la metgessa de capçalera. La Silvia sempre m’atén bé, sento que estic tocant fons i mai m’havia trobat en una situació tan límit.

Sort de la seva paciència i bones paraules "miracles a Lourdes", començo el canvi. Encara no ho sé, però el meu cervell acaba d'assumir un fet consumat sense retorn, i aquest és l’inici de la sortida del pou.

                                      

La resta es anar pujant, esglaó a esglaó. Sort de la Ció i d’en Marc, sense ells hagués estat impossible; ho sé. Parlem i parlem.  És la teràpia bàsica i necessària:  comunicar tots els teus sentiments, alleugerir la càrrega que hom porta endins.  El meu Pare, també,  que amb la solitud del qui ho sap i no pot dir res m’ha donat el seu suport incondicional en la distància obligada... Així doncs, esperaré fins el dia 20, on s’acabarà tot i començarà tot.

11

Cal ser positiu, assumir-ho el més ràpidament possible. T'has d'autoconvèncer que per moltes voltes que hi donis res no canviarà. T'ha tocat a tu i prou.  Sempre pots anar a veure al teu metge de confiança i ell sabrà com ajudar-te.  No ets el primer ni seràs l’últim que s’enfrontarà a aquests esdeveniments. I com mes d'un m'ha dit, davant del càncer "pit i collons!".

Per fi arriba el dia de treure el "bitxo" de dins meu. Curiosament estic molt tranquil, sense cap tensió. Necessito, vull que surti del meu cos el tumor que tan he maleït i fer fora de mi la part que identifico com estranya i indesitjable.

Espero ansiós a l’habitació de l'hospital el moment d’ anar a la sala d'operacions i per fi arriba el moment. Cap neguit, cap tensió, serenitat total i absoluta. Pot semblar difícil d'entendre,  però és tan gran la necessitat de resoldre aquesta situació que  vaig decidit a solucionar-la!.

Dues hores més tard torno a ser a l’habitació. Experimento una complexa i estranya situació en despertar de l'epidural. Cal donar temps al temps i tot quedarà resolt amb normalitat.  En aquests moments la meva preocupació és la sonda. És millor relaxar-se i demanar calmants.

12

Arriba la visita del metge, expectació total: que li diré....? Com ha anat? S'han trobat allò que esperaven ? Ha quedat tot net? ... Com era d’esperar sóc un mar de dubtes.  Tot ha anat bé, segons s’havia previst.  S'han trobat amb un tumor de baixa intensitat, i ara cal la confirmació de la biòpsia.

Val, perfecte! Però i que vol dir “de baixa intensitat?” D’entrada,  no sona malament. De moment això es tot, haurem d’esperar.

Després de la família, el millor de tots, han estat els amics. Sense ells i els seus ànims i atencions es faria tot molt més difícil. Els he tingut al meu costat del principi al final. Han sigut un bon bastó on recolzar-me en els pitjors moments.  I també els companys de feina, m’han mantingut en contacte amb el dia a dia i et fan sentir una normalitat aparent, però reconfortant i desitjada.

       

Ja no tens l'angoixa que tenies, doncs el principal problema (el tumor) ja no el tens amb tu. Ara s'obre un altre incertesa (però molt menor):  la quimioteràpia. Tindrà el resultat desitjat? De mal no en fa.  De fet si no ho sabessis ni te’n adonaries... Un altre cop l’empipadora sonda.  Aguantar la solució química dins la bufeta una hora.  Ho podràs aguantar tan de temps?, com ho faràs? Tal i fa,  ho faràs i prou!

13

I encara queda el resultat de la biòpsia. Ja saps que dirà “maligne”,  però de quin grau? Heus aquí la principal incògnita. Tant se val, el "bitxo" ja no el tens! Que pot passar, doncs que variarà el tractament posterior i prou.

A el pipi ha de sortir claret, condició bàsica per marxar a casa. Quasi m'estic ofegant de tanta aigua que bec, i jo no tinc costum de veure’n gaire, d’aigua. Quina  tortura! El meu estómac deu surar amb tanta aigua, potser sí,  però el mes important és poder marxar cap a casa.

Punt i a part: les contraccions. Sí, si, com si fos una dona a l'hora del part. Han sigut molt i molt molestes. Fins i tot diria que han sigut doloroses. I no s’hi pot fer res més que esperar que passin i aguantar. Són 5-7 segons que duren una eternitat, però com tot, també passen.

       

Finalment, després de beure tant de líquid arriba la compensació, sonda fora.

 Aquest és un canvi que l’estàs desitjant, i alhora li tens un xic de por.  Penses, com sortirà el tros de tub tan gros que tens a dins teu? Però tranquil·litat, respirar a fons i deixar que la infermera faci la seva feina: tu, respirar ben fort i tan com sigui necessari. Al final, el tub tot fora. Ara ja descanso i sense contraccions.

14

Comença ara una nova etapa i nous dubtes que m’assetgen:  podré fer pipi amb normalitat? El podré controlar com sempre? I a la nit, el meu cos actuarà com abans, m’avisarà?... La resposta es fàcil “TEMPS AL TEMPS”.  No cal atabalar-se i deixar que tot vagi tornant a la normalitat en el seu tempo.  Per cert cal tenir present que al principi tot és nou i diferent i certament molest (ja m’entendrà qui passi per aquest tràngol). I a dormir que es fa tard!

Ja som diumenge (cinc dies d’ençà de la intervenció). La infermera em comunica que me’n vaig cap a casa. Què vol dir, això?  No n'estic pas preparat!  Els dubtes que tinc son molts. Com ho faré a casa tot sol?  Res de res,  fora, “l'hospital es pels malalts i vostè ja no ho està, de malalt”.  Au cap a casa!

                                      

Quin èxit, vaig aconseguir arribar fins el camp de futbol. Quaranta cinc quilometres sense aturar-se (la gasolinera, no obstant, va ser una opció necessària per evitar mals majors al mig d’Olot) i finalment ja som a casa.

Avui farem un dinar com cal (de Can Mulleres). Quins calamars!  I la fideuà!  Això ja torna a ser com abans.

15

Han passat 4 hores del darrer cop que vaig fer pipi i no puc fer-ne novament. A més he begut molta aigua. Ep, que això no ho teníem previst!  La cosa comença a ser preocupant, i dolorosa!

En Jaume i la Montse ens vénen a buscar (sort en tinc de Santa Montse), i en qüestió de minuts ja soms al Sant Jaume.  I tornem a la sonda (maleïda sigui),  fora el pipi.  Quin descans, de veritat!  Tornem cap a casa amb una sonda més portable que la primera. La seva instal·lació (per qui es trobés en la mateixa situació) no ha sigut gaire dolorosa.

Nit novament difícil, fins que,  finalment, l'esgotament ens fa dormir.

L’endemà, amb el nou dia, de nou a casa, tot sembla millor malgrat la sonda. Tot plegat va progressant.

                                      

Avui dimarts, cal anar a veure al Dr. Martínez per aclarir la situació i el perquè de tornar a anar sondat.  I vés per on resulta que la pròstata (per què coi serveix això de la pròstata!), és massa forta i la bufeta no té prou força per fer passar el pipi i fer-lo sortir.

16

Sembla de broma.  Així que la pròstata,  que és per on fan figa la majoria d'homes, jo la tinc tan "forteta" que em limita fer pipi i cal afluixar-li les frontisses per tal que la “porta” s'obri més fàcilment!  Això sí que és la repera!

Així doncs comencem el tractament nou i fins dimarts vinent anirem amb la "sondeta".

Ep que me n'oblidava: ja tenim el resultat de la biòpsia! Naturalment no fa res més que confirmar el que ja sabíem: que sé -que ja ho sabem- que es un càncer, però de baix grau i no infiltrant.  Recordo que ja va dir-me el metge que era de "baixa intensitat".  Així, doncs, tot és tal com s’esperaven els metges.

Demà al migdia en Miquel (il dottore), valorarà l’evolució del postoperatori, el resultat de la biòpsia i ens pautarà el tractament de la quimio.

Bé, doncs tot es confirma: es un càncer no invasiu de grau 2 (em podem dir soft). Farem unes sessions de quimio (una per setmana un mes i una mensual un any). I a priori, tal com va dir-me el metge "d'aquesta te’n sortiràs".

17

Òbviament estic molt content, la sentència final es menys dura del que hagués pogut ser.  I si,  sóc un malalt de càncer, però, previsiblement, superarem aquesta dura travessia sense més contratemps dels ja previstos (així ho espero).

Com va dir-me en Salvador (un super-vivent de Besalú, que ha lliurat moltes batalles als seus 83 anys i a qui aprecio molt): “Noi, tot ho mana el cervell. Així doncs, no baixis la guàrdia i supera aquest tràngol ja”.

Aclarida la sentencia, eliminat i expulsat "el bitxo", únicament ens queda treure la sonda i a recuperar tot el temps perdut amb la màxima positivitat (com sempre).

Aquest relat està ja arribant al seu final. De fet vaig començar a escriure com a recurs per assimilar tots els canvis que va patir la

meva vida un 6 de febrer del 2013.

Perquè continuar, doncs, amb aquestes línies? Únicament per si un dia aquesta lectura, pot fer més suportable  a alguna persona el tràngol de saber que tens càncer i que es pogués trobar com jo.

18

He escrit, també, com a sentit agraïment a tots els amics, que amb el seu suport han fet que tot fos mes fàcil.  I si més no, per deixar constància escrita del canvi radical que produeix aquesta malaltia en la vida d’una persona.

No tinc fórmules magistrals. Tot passa tan ràpid que no tens gaire temps per assimilar tot el que et cau al cim, però, des de la meva experiència, jo diria que no cal perdre temps ni força mental a qüestionar el que t’està passant; és així i prou. Dedica tota la teva fortalesa a intentar comprendre la malaltia i les possibilitats que tens, i a lluitar amb cos i ànima per recuperar-te el més ràpid possible.

Avui m'han tret la sonda novament. Espero i desitjo amb totes les meves forces que aquesta sigui la definitiva.  I la quimio, d’aquí pocs dies la començaré a Olot.

En finalitzar aquest relat i aquestes reflexions, voldria afegir la recomanació que em va traslladar el Dr. Martínez;  “Viu i no pensis en tot això que t’està passant, quan abans deixis d'estar malalt millor i per tant a fer vida absolutament normal”.

19

Gràcies per llegir aquestes línies i si he aconseguit transmetre quelcom que faci reflexionar i comprendre millor el que succeeix després de saber que tens un càncer,  s’haurà complert el segon objectiu que m’havia proposat  (el primer i fonamental ha sigut treure’m pressió a mi mateix).

CARPE   DIEM

Aprofita la vida

20

A tots aquells que amb el seu suport han fet possible recolzar-me  en els moments durs de la malaltia,

la Rosa i en Joan Gelis, la Mª Àngels i l’Enric Fanals, la Marisa i en Marti Olivas, la Lluïsa i en Joan Fageda, la Carme i en Toni Planella.

En Josep Lluís Ramos, Quim Gifra i Eva, Josep Pujol i Fina, Paco Palmero, Jesús, Alvaro i Julia, Manel Torrent i Enri, Amadeu Pages, Josep Mª Ricart, Josep Sala i Anita, Albert Vilagran i Silvia, Rafa Armenteros, Montse Solsona, Manel Sabé  i l’Ingrid, Míriam i Jaume Roca, Quim Escarra i Lules, Mª Dolors Raurell, Josep Puigsech, J.R. Montero, Yolanda Martínez, Jordi Bertran, Manel Laso, Ramon Pujol, Salvador Vilarrasa, Toni Bullon, Lluis Xancó,  Mª Àngels Codony, Jordi Ferrer, Silvia Hoya, Isabel Villarroya, Marisa Blasco, Albert Rio,  Carme i Robert, Daniel Navarro, Albert Garriga, Jaume Carré, Jaume Brosa.

I a en Miquel Garcia per  descriure’m tan acuradament, i a en Miquel Duran, per la seva portada que reflexa fidelment els meus sentiments.

I molt especialment a la Montse Juvanteny i a la Mª Antonina Mir, sense elles, aquesta historia sens dubte no seria igual.

Gracies.