FA 3 MESOS
EM VAREN TREURE
UN TUMOR
JOSEP
LLUÍS NAVARRO
Olot,
maig de 2013
Després d'escriure la meva experiència amb el càncer, hi ha
hagut força persones que, un cop la
varen llegir, m'han encoratjat a continuar explicant aquesta vivència a partir
del punt on la vaig deixar.
Potser sí que tindrà utilitat i ajudarà a qui estigui passant
per un tràngol com aquest. Em consta que, avui per avui, està ajudant a
persones del meu entorn que malauradament han desenvolupat un càncer com jo
mateix... (Antoni, tu ja m'entens!). A més de donar satisfacció als qui
reclamen una continuació, jo mateix, de passada, també m'ho passaré d'allò més
bé.
Gràcies a tots
vosaltres per la vostra amistat!
Fa 3 mesos em varen treure un tumor
Som-hi doncs! Tal com va dir-me en Salvador (el super-vivent
de Besalú), el nostre cervell és qui mana sobre el nostre cos. I el Dr.
Martínez em va dir també, allò de: “Mira d'oblidar que estàs malalt i viu la
vida”. Doncs això és precisament el que estic fent (si més no és el que intento
fer cada dia). Tenir consciència real que hom és mortal suposa, abans que res,
viure millor el present.
En deixar la fase traumàtica de la malaltia, és a dir:
assumir que tens càncer, l'operació quirúrgica per expulsar el tumor del cos,
els efectes secundaris de la intervenció amb la sonda i altres
"cosetes", el retorn a casa, la confirmació del resultat maligne de
la biòpsia, l'inici de les sessions de quimio i el retorn progressiu a la vida
normal, tot plegat fa que et plantegis qüestions noves que ara miraré de
descriure.
Començo l'activitat diària amb la intenció de tornar a la
normalitat, el més aviat possible. És clar que “la normalitat” haurà de ser
diferent: no pots fer cap esforç físic, et
canvia la regularitat de les visites al bany (augment de la freqüència), l'organització en el tema dels medicaments (abans no ho
tenies en compte; és clar no en prenies, de pastilles!), els horaris del
control de la temperatura (en un altre capítol explicaré aquest tema, doncs
mereix un espai concret)... tot plegat suposa “petits canvis” que faran que el
dia a dia i “la normalitat” d'abans del tumor siguin prou diferents.
Això en certa mesura et desestabilitzarà, perquè tu el que vols i intentes és tornar a
la teva vida (la d'abans, vull dir). Tot i saber que tens càncer, el teu
cervell identifica la normalitat amb el retorn als hàbits anteriors, i això no
podrà ser, si més no de moment.
La
vida laboral
Pel que fa al treball, en el meu cas, haig de dir que ha
sigut possiblement part de la teràpia, doncs vaig treballar fins al dia abans
de l'operació. I a les cinc setmanes ja vaig retornar físicament al meu lloc de treball, i dic
físicament perquè a casa ja havia dedicat els matins a connectar-m’hi 3 o 4
hores. A mirar e-mails i a resoldre alguns problemes. Això fa que puguis estar al
corrent de tot, que no perdis el fil i sobretot fa que, el retorn a la
normalitat sigui més ràpid; tanmateix és una sort tenir un treball que t'ho
permeti fer així.
Ara bé, tenir un treball que et permet retornar a la
normalitat laboral -en el meu cas- ha sigut, paradoxalment, un problema, doncs
vaig voler córrer a recuperar el temps perdut i, au ja l'has fotut!: les
primeres setmanes vaig anar més estressat que no pas abans de l'operació i
naturalment això no podia ser. Primer perquè cal ser conscient que, en aquesta
vida, no hi ha res ni ningú imprescindible. Cal aprendre a deixar el treball a
l'hora corresponent. No vull dir que no ens hàgim de prendre les coses
seriosament, però és cert que cal relativitzar cada cop més les coses que
passen cada dia, i la feina és una d'elles.
I en segon lloc i, més important, perquè no podem deixar
passar els dies sense més ni més, i no mirar de gaudir de la vida: una xerrada,
una passejada (bé, si es pot, perquè aquesta primavera la Garrotxa torna a ser
el gibrell del cel i cada dia ha plogut).
Per cert, cal comptar especialment amb la possibilitat que
la parella, degut a les situacions de tensió viscudes amb la malaltia, passi
per moments de dificultat en relaxar-se. Ara doncs, es fa necessari que el
membre malalt també hi aporti el seu suport incondicional. I si tens problemes,
doncs, no dius res i te’ls aguantes. Ara et necessiten a tu.
Tornant al tema del retorn a l'activitat, aquest tindria
dos vessants: per una banda el que en podríem dir més professional (ja se sap que
les garrofes són fonamentals i avui més que mai, cal mantenir el lloc de
feina). I després tindríem el vessant personal i és aquest és el més complex de
tractar.
Quant al primer aspecte, cal retornar la tranquil·litat a la gent que t'estima. M'explicaré: durant les
primeres setmanes, les visites i trucades es produeixen a diari i de forma
constant, per tant, cal tenir paciència i explicar reiteradament a tothom, com
va tot, l'evolució de la malaltia, la recuperació... És normal que la gent vulgui
saber com progresses, i quin és el teu estat actual.
En segon lloc, tindrem el propi retorn a l'activitat
física. Sembla mentida que cinc dies de clínica i cinc setmanes de quasi inactivitat
restin de forma tan important les pròpies forces... Per tant, cal fer-ho tot
ben a poc a poc.
Efectivament, aquesta és la voluntat, però en el meus cas, que
sempre vull anar per feina i no en tinc, de paciència, m’exposava a tenir més
d’un fracàs. Sortia d'excursió cap a la Fageda com havia fet moltíssims cops i
vés per on! no podia arribar ni al capdamunt
del meu carrer.
Au torna corrents cap a casa pel mal de panxa! Un altre matí
perdut. I el més fotut no és que físicament no puguis fer allò que volies fer
(que també ho és), el més dur és el tema mental, doncs, penses que costarà molt
tornar a sortir a la muntanya o fins i tot que no saps si podràs tornar a fer
les sortides que feies abans.
Res, com en quasi tot, el que cal és paciència i emprendre
"expedicions" assumibles. No podrem pujar l'Everest a la primera de
canvi (això és el que costa més d'entendre); cal abans, fer una aclimatació. Així
doncs, a poc a poc, anirem fent passejades cada cop més llargues.
I al cap de tres mesos en Joan em farà pujar al Salt de
Sallent pel camí de les Escales i tornarem pel camí dels Matxos. Total 400
metres de desnivell, 7 km si fa no fa, i unes 3-4 hores de marxa efectiva. Ep,
això ja torna a semblar quelcom com cal!
Un cop vas recuperant la confiança en tu mateix i les
forces t'acompanyen, millorarà, també, el teu estat mental i et trobaràs com
abans de tenir el tumor.
En aquesta fase, altre cop, els amics son una part bàsica
de la recuperació. Estan amb tu de forma incondicional, t'estimulen, t’encoratgen... En fi, no saps ben bé per què, però són una
passada, tots!
Tenir el cap sempre ocupat, fa que no tinguis temps per
pensar gaire en tot allò que pot anar malament. I de fet, a qui coi l'importa!
Si sempre penséssim en tot allò de dolent que pot succeir, no sortiríem ni al
carrer. Així doncs que, a fer punyetes les reflexions, i a viure que són dos
dies!
El
tractament del Dr. Botero i la medicina antroposòfica
Voldria parlar aquí del tractament del Dr. Botero i de la
medicina antroposòfica. Començaré per agrair a l'Eva que fes possible que
aquest metge em visités prou ràpidament, doncs té un temps d'espera d'uns
quatre mesos.
Qui és el Dr. Botero? El Dr. Botero és un metge oncòleg,
que practica la medicina homeopàtica i, com dic, la medicina antroposòfica.
Aquesta pràctica mèdica a més d'utilitzar els tractaments
que pot aportar la medicina convencional utilitza productes d'origen vegetal,
mineral, etc.
*(Per aprofundir-hi, vegeu pàgines de
consulta).
A partir d’aquest tractament, els dilluns, dimecres i
divendres em punxo a la panxa vesc (viscum),
per tal d'aconseguir millorar el sistema de
defensa de l'organisme.
Val a dir que, al principi, xoca una mica haver de
punxar-se un mateix. Ja d'entrada a mi les punxades no són d'allò que més m'agraden,
però noi, si això és el que cal per millorar, doncs res, et punxes i prou!
A priori, aquest tractament aporta al propi cos dos
beneficis, directament relacionats. Per un costat, com he dit, estimula el
propi sistema de defensa per tal que torni a treballar adequadament. És a dir,
a més de vetllar per a què l'organisme estigui sa, ha de refusar tots els atacs
que a diari rep de tot tipus de bitxos i
bitxets (vaja, dels virus i els bacteris!).
El segon benefici, i en el meu cas ha estat de cabdal
importància, és que el vesc estimula l'organisme al retorn de les activitats
bàsiques de regulació del creixement cel·lular. Uf, què vol dir això? Doncs que algú ha de controlar
que les cèl·lules tinguin un creixement adequat per a les funcions que els
correspon, i per tant no puguin desenvolupar-se cèl·lules anormals / tumors.
Tothom sap que el càncer no deixa de ser un creixement
irregular / anormal de cèl·lules. Per tant, cal posar-hi
ordre i que tot el creixement cel·lular
que a diari es produeix en el cos humà sigui correcte i adequat per a les seves
tasques i per tant no es desenvolupin els tumors. De fet, normalment, tots en
tenim de tumors (de bon diagnòstic), com poden ser una berruga o una piga,
tumors que no es desenvolupen, i que estan sota control.
El viscum té un
efecte citostàtic. És a dir, és un inhibidor de les cèl·lules canceroses, i
també té un efecte immuno-estimulant, és a dir, ajuda l'organisme sencer a
combatre aquesta vida cel·lular dolenta per al nostre cos.
El vesc -i com un
efecte secundari- també fa que la temperatura del cos sigui més elevada. I per què
cal que la temperatura del cos sigui més alta? -us preguntareu-. Doncs, perquè
als tumors no els agraden les temperatures altes. Tenen dificultats per
desenvolupar-se amb temperatures superiors al 36º; si més fa que es compliqui el
seu creixement.
De fet, cal tenir en compte que aquesta teràpia ja es feia
servir a començaments del segle XIX. Tanmateix he de dir, però, que el sistema
utilitzat tenia greus contraindicacions. M'explicaré.
De sempre se sap que la febre és en si mateixa una aturadora
dels processos cancerígens i, per tant, es feia servir (bàsicament a Alemanya, on
es varen desenvolupar aquestes tècniques) per aturar el desenvolupament del
càncer, injectant el virus de la malària, per exemple, i produint una pujada de
febre superior als 40º, durant dies. Com és evident, això també tenia les seves
contraindicacions, començant per les
possibilitats altíssimes de contraure la malària.
Els nous tractaments per al càncer (avui estan encara en
fase de desenvolupament), consistiran bàsicament en la prescripció de
"nano-fàrmacs", els quals tindran la propietat de reconèixer les
cèl·lules tumorals, que les envoltaran i
externament (és a dir, per fora de l'organisme), aquests nano-fàrmacs s’escalfaran
mitjançant la intervenció d’aparells, per tal de produir la temperatura adient
i eliminar el tumor. (S’augmenta la temperatura dintre de les cèl·lules malignes
fins als 42º per tal de produir la seva mort, a causa de l’augment d'àcid
làctic intracel·lular que produeix la necrosi de la cèl·lula).
*(Vegeu pàgines de consulta).
És evident que desenvolupar un càncer no és qüestió d'un
determinat factor, sinó que hi intervenen diversos factors potencials, riscos
externs a la pròpia persona: activitats laborals, química en l'ambient, hàbits
no saludables (tabaquisme, consum de greixos, alcoholisme, etc.). També hi intervenen
qüestions hereditàries (òbviament si els teus pares o avis han desenvolupat un
càncer, doncs, tens més possibilitats de tenir-ne un). I naturalment el propi
organisme teu pot, també, desenvolupar
tumors.
*(Vegeu pàgines de consulta).
Aquesta és una de les raons per les quals és important que
la temperatura del cos sigui superior als 36º, per tal de dificultar el
desenvolupament dels tumors. Vaja que semblaria tanmateix, que fossin bolets!
Ara ja sabem quelcom més sobre la medicina antroposòfica i
sobre el càncer. De fet, com he dit en alguna ocasió, si et diuen que
pintant-te el cul de groc, resolts el problema, jo me'l pintaria! Doncs, això és
el que estic fent, recórrer a quelcom natural que pot ajudar-me i en tot cas sé
que no em farà cap mal.
I la
quimio, què?
Van passant els dies, les setmanes, els mesos i cada cop
estàs més recuperat en tots els sentits, vull dir físicament i també
mentalment. El temps quasi bé ho resolt tot. És obvi que hi ha circumstàncies que
et recorden la malaltia, com és el fet d’haver de passar un cop al mes per
l'hospital Sant Jaume per a què et facin la sessió de “quimio” (mitomicina, pel qui tingui interès en
aprofundir-hi, tot i que jo no ho recomano),
*(Vegeu
pàgines de consulta).
El tema de la “quimio” és molt senzill. Vaja, si no fos pel
seu contingut, seria una tonteria: arribo els divendres cap a les 13:00h. i la Dolors ja m'espera. Quina dona, la
Dolors! Sempre amb un somriure als llavis, es preocupa per la teva evolució: “com estàs?”, “com han anat les darreres
setmanes?”... Sempre et transmet ànims i positivitat. De fet, quan veig els altres
malalts que estan rebent la seva sessió de “quimio”, se’m passen tots els mals.
Aleshores constato la veritable duresa i crueltat d'aquesta malaltia i penso
que la meva no té quasibé importància!
M’estiro al llit i la Dolors em passa un tubet fi per la uretra
(que tots ja sabeu on és, oi?). Bé, diria que fa angunia i en tot cas quan
passa l'esfínter de la bufeta molesta una miqueta. Però, gairebé res. Ho dic per
dir que t'han fet alguna cosa...
Un cop a dins, deixa que surti el poc pipi que hi queda i t’injecta
el contingut d'una xeringa ben grossa de
“gatorade” (jo li dic així, doncs és del mateix color que la beguda isotònica).
I ara tot cap a dins, sense cap sensació especial. No fa res de res. Potser per
dir quelcom, podria dir que és un pel fred. I aquesta martingala ha durat, tot
plegat (vull dir: treure la roba, el tubet i vestir-me), uns 10 minuts. I sóc
ben generós.
I au, cap a casa o cap on vulguis! Això sí, si t'has de
bellugar per tal que la mitomicina afecti la màxima extensió de teixit de la
bufeta. És a dir, com més teixit afecti “millor” per al tumor. Això vol dir
"cremi", doncs, com ja sabem la quimioteràpia consisteix a produir
una cremada química de tot el teixit que toca. Després aclariré aquest punt,
doncs, algú pensarà correctament que el tumor ja me'l van treure. Per cert cal
mantenir el tractament a dins la bufeta el màxim de temps possible (unes dues o
tres hores).
A partir d’aquí, ara toca "patir" els
inconvenients de la quimio (ja he dit que la meva malaltia és una nimietat comparada
amb el que pateixen altres afectats pel càncer, en especial pels efectes secundaris
de la quimio). En qualsevol cas, però, he de dir que a mi també m'afecta, i
m'explicaré.
Tal com he dit abans, la mitomicina és un producte químic
que crema els teixits que toca, i això produeix irritació i dolor. Addicionalment,
la mitomicina s'ha d'expulsar del cos i en el meu cas és molt senzill (fas pipi
i fora). Ara bé, per sortir del cos passa per conductes i naturalment també
produeix cremades (tot i que de menor intensitat). Això vol dir: més irritació
/ dolor en tot el que toca, fins i tot a l'exterior del cos. De fet, el primer
dia que vas a fer-te les sessions ja et faciliten un full (DIN A4) ple amb
totes les instruccions / precaucions que cal seguir per expulsar el producte.
També i curiosament (ho dic perquè el tractament queda a
dins la bufeta i per tant no afecta a d'altres òrgans), a mi sol afectar-me a
la panxa, amb més visites al bany, naturalment amb la coïssor que es fàcil
d’imaginar.
Tot això acostuma a durar tres o quatre dies. A partir
d’aquí la millora és notable i progressiva, fins que, al cap d’una setmana, ja està tot normalitzat. I el mes que ve, repetició de la
jugada, i això durant un any.
Una
altra sorpresa inesperada
Al quart mes de l'operació vaig fer-me una cistoscòpia per
tal de veure com estava la bufeta i la seva cicatrització. La cistoscòpia cal realitzar-la
a la sala d'operacions i això fa que sembli molt exagerat tot plegat, pels
procediments quirúrgics.
La sorpresa va ser aquí que em van tornar a trobar un altre
tumor. Hi havia hagut un cas de recidiva (la reaparició del tumor maligne
després d'un període més o menys llarg). Quina va ser la meva sorpresa quan li vaig
demanar al Dr. Closas, que era aquella
"coseta de color rosat" que hi havia al capdamunt de la pantalla.
(Vaig poder veure en directe totes les imatges de la cistoscòpia). La seva
resposta va ser: "És un tumoret". “Què vol dir “un tumoret"?”
Aleshores, però, ja van avisar-me que aquests tipus de
càncer, tenien un alt grau de recidiva, i especialment durant els primers
temps. Així és, doncs, que torno a tenir un tumor a la bufeta!
La pregunta prioritària ara és: “Què farem amb aquest nou
"bitxo"? Doncs res de nou, la pròpia quimioteràpia 'encarregarà d'eliminar-lo i en cas que no ho fes "doncs ja el
trauríem al novembre" i efectivament així es va produir, nova estada a la
Clínica Girona i “bitxet” fora.
Ja hi tornem a ser! Tot i que no és exactament igual que el
primer cop, enganyaria si no digués que em va caure un gerro d'aigua freda al
cim. Fins i tot el metge ho va observar, i de seguida va dir-me que això era
normalíssim. Que tranquil, que tot estava controlat... La realitat, però, és que
tornava a tenir un nou bitxet.
En aquells moments t'adones que la realitat del càncer és molt
profunda, que la seva afectació és permanent i, si m'ho permeteu, que actua amb
traïdoria.
Profunda, perquè afecta a tots els nivells (interiorment i
exteriorment, tant del cos com de l’ànima). Permanent, perquè quan penses que
ja tens superada la malaltia (sí, ja sé que únicament es dóna com a superat un
càncer al cap de cinc anys, sempre que no es mostri cap activitat cancerosa en
l’organisme), doncs et torna a fotre.
I que actua amb traïdoria, perquè estàs fent tot el que et diuen els metges,
fins i tot en el meu cas aplicant-me tècniques alternatives complementàries per
fer més resistent el meu organisme i res, t'afecta novament.
Noves
reflexions, a partir d’ara
Aquesta nova situació (el 2013 sens dubte no era el meu
millor any, o sí?), fa que pogués apreciar la vida des d'un altre punt de
vista. És a dir, si el primer cop que et donen la notícia que tens un tumor,
tens un temps on caus en un pou i etc., etc. (ja va quedar prou explicat en el
primer llibre); ara, com deia, et cau un
gerro d’aigua freda al cim, i en el meu cas res més (potser s'enforteix
l'anima; deu ser això...).
Aquí voldria emfatitzar sobre la capacitat de superació que
té l'esser humà; superant-se a si mateix tot i recaure novament. Bàsicament no
s'ha de fer res, és una resposta automàtica de la teva ment. Quina màquina més perfecta!
Ara, tal com he llegit en algun lloc, les meves cèl·lules s'havien tornat boges (m'agrada aquesta definició del
càncer), i cal tractar-les per tal que millorin i siguin capaces de tornar a
tenir una activitat normalitzada.
Així que tornaré a vèncer el nou bitxo, i seguirem vivint
la malaltia amb naturalitat, com sempre he fet, gaudint de la vida plenament,
doncs únicament en tenim una, de vida i, òbviament, no es pot perdre el temps en contemplacions. I
aquí, si se’m permet, utilitzaré una expressió específica de la meva professió: “Arribats en aquest punt s'ha de maximitzar
l'eficiència".
Algú va dir que caldria viure l'avui com si fos el darrer.
Què voldríem fer si ho sabéssim, a qui
voldríem veure?... Doncs fem-ho! No cal pensar-hi, simplement gaudim del que
tenim avui ja que demà serà un altre dia.
Diversitat
de respostes davant de la notícia del càncer
A partir d’aquí podria continuar explicant el dia a dia, que,
si fa no fa, seria força repetitiu. Per això, permeteu-me un comentari i que
deixi constància de les respostes que té la gent en saber que un té un tumor
maligne / càncer.
D’entrada, he de dir que crec que es tracta de reaccions
molt humanes (bé, en la gran majoria dels casos), reaccions naturals (resposta
per sorpresa, la cara ho diu tot!) i que surten de dins de cada persona i
naturalment diferents, tant en la intensitat, com en la forma d'expressar els
sentiments que els provoca. Aquesta vivència, realment, m'ha enriquit molt i
m'ha fet veure que en el fons l'esser humà és bo (ho remarco perquè abans era prou crític al respecte). Però
potser el nostre model de societat ens
embruteix i contamina fins a fer-nos actuar en el dia a dia tal com ho fem.
La resposta de la gent a la teva malaltia, jo diria que té
dos vessants: per una banda hi ha qui se
n’assabenta a través d’un tercer i et truca per telèfon, i l'altre seria aquell
que, en una trobada personal, coneix el tema o bé perquè li dius tu mateix o algú
altre. Hi ha, encara, una darrera possibilitat que no és molt comuna
(afortunadament), però sí curiosa i és quan estàs esperant la sessió de “quimio”
i et trobes un conegut que també espera el "gatorade".
Començaré per aquesta darrera, doncs la reflexió que se'n
deriva de la sorpresa (les cares ho diuen tot) en conèixer un veí, conegut,
client, etc. que es troba a la 3a planta del Sant Jaume (sí, al passadís de la
dreta, en sortir de l'ascensor), on ja saps que tots els que hi van es per
rebre la dosis de “quimio”, és màxima:
- Ell també té un càncer, pobre; un altre com jo... Ep,
doncs, jo també sóc pobre, malament!
- Salvador, què hi fas aquí? Tu també tens...?, Vaja, jo
també. Jo el tinc de bufeta, i tu, a on...?
- ...de mandíbula? No és molt normal, no?
- I què, com vas?
- Jo no puc dir res, doncs, el meu és un tema petit sense
gaire efectes secundaris... I la senyora, bé?
- Per cert, ara la fàbrica, qui la porta? El gendre?
- Bé. Vaig cap a dins, que ja em toca.
- Salvador, ànims, que ens sortirem, segur!
- Fins aviat.
Les reflexions, després d’una conversa com aquesta, se
succeeixen sense parar: “Caram, un altre com jo, però de mandíbula! Això deu
ser ben fotut. Ep, el meu cas és una tonteria. Calla i no diguis res. Supera el
tema, i a viure que són dos dies!”.
Ens donem mútuament ànims. És curiós, si més no, com dos
malalts de càncer s'animen a continuar per superar la malaltia. El que en un
primer moment era una sorpresa, ara esdevé complicitat i afecte mutu. A la fi,
tots dos estem afectats pel mateix mal.
Pel que fa a les trucades per telèfon, naturalment que al
no tenir el component físic (la presència ho fa tot), són -com ho diria?- quelcom
descafeïnat, tot i que també arriben els sentiments pel fil telefònic:
- Hola, com estàs? M'ha trucat en Rafel i m'ha dit que
tens... Com pot ser? Com te n'has adonat? Quan ha sigut? Té solució? Quin dia
t'operen?...
- Tranquil·la, Isa. Està tot aparentment
controlat, i d'aquí uns dies ho tindré fora.
- Què necessites? Vols que vingui?
- No, mercès. Ara cal temps per pair el cop, ja et trucaré
jo.
O d’altres:
- Hola, Josep Lluís. Quin greu em sap! Segur que és maligne?
- Sí, Carme. No en tenim cap dubte.
- I ara quan t'ho treuen? Ja veuràs com serà petit i en un no
res estaràs un altre cop bé.
- Qui t'ho fa i on t'ho fan?
- Josep Lluís, et truco perquè m'han dit que tens un...
- Vull dir-te que estiguis tranquil. Recorda que en Pablo
en va tenir un al mateix lloc, fa 10 anys... I ara, ja ho veus, està perfecte.
- Mercès, Lidia. Potser el trucaré perquè m'expliqui quina
va ser la seva experiència.
- Un petó i anima’t que amb la rapidesa que està anant tot,
serà quelcom molt petit.
- Gràcies i fins aviat. Ja et trucaré o potser trucaré
abans a en Pablo.
- Hola, Josep Lluís. Lidia me ha dicho que tienes... Tu
tranqui, que a mi, hace años, también me pasó.
- Mercès per trucar Pablo. M'agrada que m'ho diguis i més com
estàs ara...
- ...y, como te digo, a mí se me repitió el tumor y...,
pero no te preocupes que lo superarás.
- Així ho desitjo, Pablo. Ja t'explicaré com va tot plegat.
Fins aviat, adéu.
Reflexions i més reflexions. Tot i que es tracta de
trucades, com ja he dit, els sentiments de qui truca quasi els pots notar. És més,
m'atreviria a dir que pots saber quan una trucada és per cortesia i no té component emocional, o quan està feta amb
el cor. En el meu cas m'ha trucat molta gent de l'àmbit professional, i molts
únicament han volgut ser educats. També he de dir que, en algun cas, fins i tot
jo he hagut de "consolar" a qui m'ha trucat.
M’agradaria fer cinc cèntims aquí d'algunes trobades personals
amb amics i coneguts, perquè és aquí on realment he deixat de ser crític amb el
gènere humà (vaja, el que us deia abans de la bondat de les persones). No vull
dir que ara la gent sigui bona amb mi, i que abans fos dolenta, no. El que vull
dir és que hi ha situacions en què les persones expressen senzillament els
sentiments de forma espontània, sense els "artificis" que molts cops
ens hi obliga la vida social; o simplement que no hi ha les pressions del dia a
dia. És en aquests moments quan m'he adonat que les persones tenen bons
sentiments, i t'ofereixen simplement estimació sense res a canvi.
Som a la terrassa d'una empresa a la Pça. Catalunya de BCN
(quines vistes!, fantàstiques!) i vaig trobar-me amb la Sílvia que acaba de
perdre al seu pare, i quan em veu se m’abraça i m'explica el llarg traspàs que
va tenir el seu pare. Després en preguntar-me com va tot, li dic el que m'han
diagnosticat... La seva cara no sap què dir. Ella que m'explicava com ho estava
passant de malament, amb la mort dels seus (també per culpa d’un càncer), i ara
jo li dic això. En fi, l'expressió que té ho diu tot, i no sap què dir-me.
- Tranquil·la, Sílvia. No passa res, està
controlat (a priori), i d'aquesta me’n sortiré.
Naturalment segueix la demanda d'informació: com és?, quan
ho vas saber?, com te’n vas adonar?, quin dia t'ho trauran i a on?, i qui...?
L'endemà de donar-me la notícia, vàrem baixar a donar el
dol a uns veïns per la mort del pare d'en Manel (i sí, també pel maleït
càncer). Bé, vàrem fer tot el que toca en aquests casos i quan li vaig dir a
l'Íngrid el que feia poquíssim que tenia, quasi es posa a plorar, sobretot
tenint en compte que aleshores estaven acomiadant-se del seu pare pel mateix
mal que jo ara tinc.
- Però, com és això?,
i, per què heu vingut?, com és que t'ha passat a tu?...
- Manel, estigues tranquil (no sap què dir-me). Quan estigueu
a casa més tranquils ja ho comentarem. Ara estigueu per al que toca.
Acabem el dol i marxem cap a Olot.
Un altre cas viscut, que quasi va ser el primer. Parlant
amb l'Àngels, ella em pregunta:
- Quina sortida estàs preparant, ara Josep Lluís? On haurem
d’anar?
- Ara ho tinc una mica fotut -li contesto-. Per cert, m'han
diagnosticat...
- Què dius?, quan ha set?, i com?, qui et porta? (es nota
que és de l'ofici al Trueta).
Aquest cop haig de reconèixer que va ser dolorós, doncs,
com dic, va ser de les primeres persones a qui ho vaig comunicar, i em va
costar molt de passar. De fet és el que tinc especialment guardat al meu
subconscient.
Comunicar
la malaltia del càncer a la feina
Un moment o altre també caldrà afrontar com explicar la
meva malaltia als companys de treball. I com fer-ho? Ho dius a raig? Tindrà
repercussions? Com s'ho prendrà el cap? Finalment vaig optar per seguir el meu
propi suggeriment: cal ser directe i concret, sense manies. No cal amagar-se’n.
És clar que tampoc cal posar un anunci al diari, Ja se m'entén.
Aquí també hi haurà qui s'ho pren en positiu i qui ho veu
tot fosc. D’aquests també n’hi ha que corren pel món.
- Això està superat, i més amb les tecnologies actuals, i
si ho tens tot controlat... No te n’adonaràs i ja estaràs totalment recuperat...
- Potser sí que tens raó J.R., però no saps com pot
evolucionar tot plegat...
- No cal patir. La tecnologia mèdica està tan avançada que
tens un munt d'alternatives. Ja ho veuràs, serà "bufar i fer
ampolles".
- Sí que em sap greu, Josep Lluís. És un tema fotut, això
del càncer... També trobes gent que se'n surt. El metge és bo?, que no sigui un
sense experiència...
- I la medicina privada, potser no té totes les
possibilitats...
Com es pot veure, tenim una varietat prou extensa de
comentaris de tots els colors. I en tots els casos és d'agrair la bona
voluntat, tot i que cal reconèixer que els "negatius", òbviament
animar-te, el que se’n diu animar-te, no ho fan, però també aporten el seu
calor i estimació que és realment el que hom necessita en aquests casos.
Comentaris
i recomanacions d’amics i coneguts
Hi ha un tema que també cal tenir present, em refereixo a
la bona voluntat de totes les persones que volen aportar els seus coneixements
al respecte sobre les possibles teràpies (particularment de les medicines alternatives,
enfront de la medicina oficial), per superar la malaltia. Jo sempre he estat obert
a noves experiències (recordeu lo de pintar-se el cul de groc), tot i que, de vegades, es fan recomanacions
que no dic que no poguessin ser vàlides, però en tot cas depèn del grau
d'afecció de la malaltia i donat que, en el meu cas afortunadament es troba en
un estadi inicial, no té molta afectació dels teixits del voltant.
Això ho dic perquè m'han fet arribar llibres on es donen
consells d’allò més alternatiu com el de consumir la pròpia orina. I no cal dir
que amb tota classe d'arguments a favor, o el de prendre un munt de productes vegetals i, fins i tot, el
dejú de forma recurrent (en Gandhi el va arribar a fer de 90 dies).
Tot pot ser positiu i no s’ha de desestimar d’entrada, fins
i tot poden servir-te per reprendre hàbits saludables (els nostres avis en
feien un bon ús donada la manca dels medicaments actuals): com prendre all en
dejú, per les seves virtuts; les vitamines A, E i C i també el seleni; en el
cas dels tumors la mal anomenada vitamina B17 (amigdalina); les llavors
d'albercoc; ametlles; advocats; les infusions de julivert; farigola; boldo,
etc., etc. Són moltes i variades les recomanacions i, en definitiva, entenc que afegir nous hàbits saludables o
canviar-ne de no tan saludables en si mateix ja és beneficiós.
*(Vegeu pàgines de consulta).
Bé, el que és fonamental és que tothom vol aportar el seu
granet de sorra i ajudar-te a superar la malaltia, i no sabeu pas el que això
significa, doncs si ets important per als altres, has de fer quelcom per no
defraudar-los i superar l'adversitat que t'ha tocat. I ho dic perquè -com podeu
entendre- un també té "baixades", i és en aquests casos quan entens
que al teu voltant existeix gent que t'aprecia i estima, així que, per
ells i per tu mateix cal no defallir en la superació de la malaltia.
I van
passant el mesos
Sis mesos després de l'operació, la normalitat és quasi
total (a excepció dels dies posteriors al "gatorade"). És a dir, la
regularitat al bany és quasi normal, potser amb una mica de coïssor, encara que
gens significativa. En fi, com un gínjol, si no fos pel "tumoret", quins collo...! (ben pensat, però, no és
res més que un tumoret; no cal preocupar-se, és normal). Ja m'agradaria veure la
cara del metge si jo li digués a ell.
Ara toca esperar que la “quimio” faci la seva feina i
destrueixi aquest nou bitxo, i, naturalment, que les injeccions de vesc
enforteixin el meu sistema immunitari i també fer pujar la temperatura (ja
recordareu allò dels bolets).
En el meu cas, haig de dir que crec absolutament en el fet que
el càncer és producte d'un desajust de l'organisme en general i que té la seva
expressió concreta i efectiva en el lloc on sorgeix el tumor.
El perquè es produeix aquest desajust és el que caldrà
esbrinar; els motius per si podem corregir-los. Tanmateix jo no m'estic obsessionant. Vull dir que cal millorar tant com sigui possible l’alimentació i, en general, la
pròpia vida. Ep, això sí i per sobre de tot,
GAUDINT-NE plenament, com fins abans de tenir el bitxo.
Alguns
apunts finals
Bé, novament estic arribant al final d'aquest segon títol, i
com a conclusions voldria deixar clar que el fet de tenir un càncer no ha sigut
excloent per a res, més enllà dels dies d’hospitalització i de la pròpia
convalescència.
Diria, fins i tot, que l’experiència en si mateix et permet
veure la vida des d'un punt d’observació més elevat del que tenim habitualment.
I ja se sap que, si estàs més amunt, la visió és més completa (tens més camp de
visió).
Aquest fet es produeix, molt possiblement, pel fet de
prendre clara consciencia que hom és finit. Sí ja sé que tots ho sabem això,
però afortunadament no hi pensem i és això el que ens fa viure el dia a dia,
sense gaire temps per a reflexionar-hi.
Vull dir que el fet del traspàs és inherent a tot ésser
viu, i en si mateix plorem la pèrdua pel fet que no tornarem a veure la persona
traspassada, però realment no sabem què ha passat (més enllà que ha marxat d’aquest món), i que potser està
millor que no pas nosaltres mateixos.
També vull deixar clar el fet que el recolzament de la gent
és fonamental, doncs t'adones que no estàs sol, i pensareu que és obvi que no hi
estàs de sol; però us puc assegurar que la sensació de solitud és molts cops
ben present, possiblement degut al fet de voler aïllar-te de tots per poder comprendre
el què estàs vivint.
Un altre tema del qual vull deixar expressa constància és del
fet que tothom és millor del que pot semblar, i amb la màxima modèstia per la
meva part (qui coi sóc jo per tractar aquests temes!), incidiré en el fet que
la societat (la feina, l'entorn, la gent que t'envolta, les tensions, els
neguits, les enveges, l'esperit de
superació mal entès, etc., etc.), ens fan ser superficials, egoistes,
artificials, hipòcrites... En definitiva, el contrari de tot allò que realment
som -i, sí, cal dir-ho-: en el fons som cordials, afectuosos, naturals,
senzills...
Així doncs, jo diria que cal incidir especialment en
aquestes reflexions per tal de tornar als nostres orígens, i amb això no vull
dir que calgui ser involutius (regressió social), simplement hem de ser com som, sense artificis. Això ens farà ser
millors i créixer com a éssers humans.
Bé, hem arribat, ara sí, a les darreries d'aquestes notes i
expressions que el sentit comú i la reflexió m'han permès tenir sobre aquesta
malaltia i que he pogut transmetre gràcies al vostre suport.
Desitjo novament que aquestes línies hagin sigut del vostre
grat i, si més no, us permetin entendre el punt de vista d'una persona que està
superant aquesta malaltia.
Si ho recordeu, vaig finalitzar el primer llibret amb un
dita llatina, que clarament oferia una alternativa als moments de dificultat
viscuts "Carpe diem", aprofita el dia, la vida, i avui també vull
deixar una dita significativa de la situació actual:
SI VALES, BENE EST, EGO VALEO
Si estàs bé, me n'alegro; jo estic bé.
Enllaços
d’interès
- Per aprofundir en la informació sobre la medicina
antroposòfica.
http://es.m.wikipedia.org/wiki/Medicina_antropos%C3%B3fica
- Pàgina d’informació sobre la tècnica d'escalfament de les
cèl·lules.
http://www.medical-center-cologne.com/NL/ipertermia/
- Possibilitats de desenvolupar càncer.
- Mitomicina
http://chemocare.com/es/chemotherapy/drug-info/mitomicinac.aspx#.UfzL--boHbU
- Beneficis
de l’alimentació i de la saviesa popular
http://www.discoverymujer.com/salud/nutricion-y-dietas/vitaminas-a-c-y-e-para-un-cuerpo-mas-saludable
http://www.sanar.org/salud/propiedades-del-selenio
http://www.detusalud.com/depurar-los-rinones-con-infusion-de-perejil.html
http://www.thesecretlarevista.com/ca/00000040/525/La_farigola_(Thymus_vulgaris)_(1).html
http://foreversaludyvida.blogspot.com.es/2012/01/el-boldo-ayuda-para-el-higado.html
--------------------------
Foto de portada:
Sortida de sol al cim del Bassegoda.
Comença un nou dia.
