FA 9 MESOS EM VAREN TREURE UN TUMOR, I ARA HI TORNEM. [versió 18-12-15]

FA 9 MESOS EM VAREN TREURE UN TUMOR,

I ARA HI TORNEM.

JOSEP LLUIS NAVARRO

Olot, Novembre de 2013

Tot i que després del segon títol que vaig escriure sobre la meva experiència amb la malaltia, vaig considerar que ja teníem prou de parlar-ne del tema i per tant no calia continuar, no serà pas aquest el final.

Malauradament aquesta malaltia no et deixa tan fàcilment com hom podria pensar, i per tant caldrà afegir aquest tercer volum, que segueixi aportant la visió sobre la evolució de la mateixa.

Val a dir però que aquest volum ha de recollir els esdeveniments desenvolupats darrerament i finalitzarà amb l'alta definitiva de la malaltia, es a dir 5 anys mes com a mínim.

Així doncs caldrà una mica de paciència per arribar fins al febrer del 2018.

FA 9 MESOS EM VAREN TREURE UN TUMOR,

 I ARA HI TORNEM.

Ja veiem doncs que aquesta malaltia com dic no et deixa fàcilment, si recordeu en el darrer llibret feia referència a que en la revisió del mes de juny (2013), vaig tenir la recidiva (es a dir em va sortir un altre tumor a la bufeta), i el Dr. Closas, no va donar gaire importància, indicant-me que en novembre d'aquell any ho revisarien i en cas que es mantingues aquest tumor el traurien.

Doncs amics ja hi som al novembre, i ves per on estic preparat per fer una nova visita a la sala d'operacions de la Clínica de Girona (bon centre, amabilitat i cordialitat),  ja comencem a ser coneguts (malament).

Possiblement t'acostumes a les situacions de risc (entrar a una sal d'operacions ho es sens dubte), ara jo haig de dir que soc ben tranquil i esperant ansiós a passar pel tràngol ràpidament.

Atenció però als desinfectants que utilitzen en l'actualitat doncs fan servir productes alternatius (clorhexidina), ves per on jo soc al·lèrgic  i ho descobriré precisament ara, sembla ser que la utilització de productes amb iode no son del grat de certs metges i es per això que ara ho estan substituint.

Doncs un cop resolt el tema de la Clorhexidina (bàsicament canviant la via de lloc i posant-me una crema antistaminica per reduir l’àrea afectada), ens disposem a esperar que vinguin a buscar-me.

Després de unes hores (4) finalment ens anem cap a la sala d'operacions, la epidural esmentar que aquest cop no vaig sentir-ne ni la punxada (però ep després; ja ho comentaré posteriorment), i ja hi som al ball.

Inicialment escolto cert emprenyament per part del Dr. Closas i finalment m'adono que tot el tema es que no poden entrar per la uretra, donat que esta molt tancada (escenosi uretral) i finalment es crida al dr. Ernest Martínez per tal de que pogués aportar la seva experiència en un cas com el meu.

Després de no poc temps (unes 3 hores), el dr. Martínez em diu que el tumor es "ridícul" i això que per la televisió tot es molt gran, res te uns 2-3 mil·límetres, això si s'han trobat amb una escenosi uretral que els ha dificultat molt el accés a la bufeta i han tingut que dedicar força temps a reduir l ‘escenosi i deixar el camí net, respecte a la bufeta en perfecte estat, parets netes de cap cosa no desitjada.

Aquesta escenosi s'ha produït per els efectes secundaris (la mitomicina (quimio) i pel fet de ficar i treure tubs cada mes),  hem de pensar que la uretra es molt sensible i tant de temps fincant-hi coses i passant la quimio doncs ha malmès força aquesta part del cos.

Ara han fet mes espai en el conducte uretral i això vol dir que caldrà portar una sonda especial de silicona fins a la seva cicatrització (unes 3 setmanes) amb el tub posat (aquesta situació, francament no la vaig preveure), però tot sigui per arreglar allò espatllat.

Doncs lo dit el mateix que fa 9 mesos, però ara ja se tot el que anirà passant i per tant no estàs tan a l'expectativa i en tot cas ho relativitzes al màxim per no perjudicar-te amb neguits innecessaris.

El dr. Martínez un cop estic a l'UVI, ja em fa saber que la bufeta esta francament be i la nimietat del tumor (molt i molt petit), això si també cal tenir present les dificultats en la uretra i anticipa que portarà certa feina.

L’endemà esta tot quasi normalitzat, dins el context de la clínica, tota la nit fent rentats de  bufeta i amb un pipi perfecte i ben claret (molt bona senyal), i ves per on que tot i trobar-me com al mes de febrer passat la cosa penso va millor, fem la sessió de quimio i tot sota control.

Com que tens força temps per pensar, començo a preocupar-me pels efectes del tancament de la uretra, i pensant en el tema arribo a conclusions.

Divendres pel mati i ben d'hora passa el dr. Martínez a comprovar la meva evolució i li proposo comentar en profunditat la situació i quines alternatives tenim, ves per on que la reducció del diàmetre de la uretra pot portar problemes importants de funcionament i autonomia, amb solucions relatives i poc definides.

Queda clar que sempre existeixen riscos afegits que son imprevists i per tant caldrà actuar, a priori hem de veure l’evolució posterior i en tot cas en funció de com quedi  aquesta uretra es prendran les alternatives corresponents.

Tanmateix i de comú acord amb el dr. Martínez decidim que donat que resten 3 sessions de quimio (desembre, gener i febrer), per fer l'any, doncs aprofitarem que tinc la sonda posada per tal de fer les sessions que resten en les setmanes que caldrà portar la sonda i així evitarem el perjudici que provoca la mitomicina en sortir per la ferida uretra

Davant la bona evolució que presento, i donat que porto la sonda (caldrà mantenir-la 3 setmanes), el dr. Martínez em dona l'alta hospitalària i cap a casa.

La Cio precisament ahir va pujar a Olot i truco a en Marc (ell esta  a Girona), per tal que vingui a recollir-me i portar-me cap a casa, un cop marxem de la clínica arriben en Marti, la Marisa i la Xenia, i es troben la meva habitació buida, quina llàstima.

Ara faré esmena del que passa en no restar al llit al menys 48 hores després de l'epidural (fallo mèdic, que no tindrem en compte doncs la marxa de la clínica per desitjada quasi la vaig forçar jo), doncs nois el mal de cap que tens en no eliminar l'anestesia es com ho diria, brutal,

l’únic que pots fer es restar estirat amb la màxima foscor possible i silenci absolut, i amb aquestes premisses únicament et permet patir-ho de la millor manera possible, recordeu sempre EPIDURAL 48 HORES DE LLIT.

I ara torna a començar el "via crucis" de fer vida amb el tub penjat,  però van passant els dies i fins i tot t'acostumes una mica  fins el dia 14, on començo a tenir molèsties (i cada cop mes fortes), tot al vell mig del pont de la Puríssima (per fer-ho fàcil, oi)

Paso el Pont com puc i dilluns al mati li porto un mostra d'orina a la Dolors per tal d'analitzar si tinc infecció, paral·lelament truco a la Paquita i li demano que contacti amb l'Ernest o en Miquel per saber que cal fer.

Mentre arriba la trucada de la Paquita, la Dolors confirma la sospita i em fa saber que el sediment ha sortit patològic i per tant caldrà esperar el cultiu per saber quin bitxo m’està afectant, apa ara a mes tens una infecció d'orina, i el dr.Closas em fa saber que si tinc molèsties i febre haig d'anar a urgències.

Be vaig aguantant fins al vespre i com no puc mes agafo i cap a l'hospital, un metge jove m’atén (dr. Josep Gonzàlez), boníssim, atent, comprensiu (que lloguin mes professionals com aquest), em fa saber que després d'estudiar el meu cas en profunditat creu que es tracta d'una infecció per bacteris i afortunadament descarta sigui adquirit a la sala d'operacions (que ja seria prou greu),  per lo que em posa un antibiòtic potent i a continuar el tractament a casa

Bes per on que mentre em passa l’antibiòtic, parlem amb la infermera (es de Camprodon i puja i baixa cada dia) i ens explica que per la nit (tema retallades) únicament resten a urgències 2 metges i 2 infermeres, que a mes si es presenta una urgència domiciliaria a la Comarca, doncs agafen l’ambulància i au cap a on sigui i llavors es queden un metge i una infermera.

Fantàstic això de la solidaritat, cada dia un "tren" carregat d ‘€uros marxa cap a Madrid i el govern espanyol de torn decideix aleatòriament, si ens torna els nostres diners, i quina quantitat envia, i aquí a Catalunya retallant serveis bàsics i els farmacèutics, i la resta de proveïdors de la Administració Catalana a passar-les de tots colors per aquests mal parits (disculpeu), i mira que n’és de fàcil

-soms insolidaris.

-egoistes.

-parlem una llengua rara.

-... i pensem i sentim diferent

coi, qualsevol intel·ligent ens faria fora de casa (ja m'enteneu oi).

Ep que marxo de context, però es que es ben fotut això que ens esta passant, i avui encara escoltava un que parlava amb la Mònica Terribas de Cat-Radio, dient que no cal córrer i que hem de fer les coses com sempre (així ens ha anat, alimentant les arques dels lobbys espanyols), be no vull dir res mes que després tot se sap.

Be ara únicament resta passar uns dies mes i a treure la sonda, i quines ganes tinc, qui a portat una ja m’entendrà.

Finalment arriba el dia i amb mes por que coneixement vaig a que em treguin el tub, de fet vas pensant si la uretra aura quedat be, si deixarà passar el líquid de forma correcta, etc. etc. etc..

Però afortunadament tot surt de forma correcta i van passant els dies i tot surt perfecte

Mentre tant tinc visita amb el dr. Botero qui constata el meu magnífic estat físic i fins i tot coneixem el resultat de la biòpsia, amb absència de cèl·lules tumorals, fantàstic resultat, cal però mantenir el tractament amb el vesc i fins i tot ara afegirem un altre producte per tal d'ajudar a que la uretra es recuperi el mes aviat possible.

Au doncs ara ens punxarem dos cops cada mati de dilluns, dimecres i divendres, aviat tindre la panxa com un formatge de gruyère ple de forats, també constataré la mala qualitat de les xeringues (o be ho fan expressament), doncs mes de dos punxades amb la mateixa xeringa es doblega l'agulla (ni que fos l’increïble Hulk), be així en compres mes.

I cada cop mes recuperat, em proposo millorar molt mes i mes rapit el meu estat físic, així es que amb l'ajut d'en Joan Fageda cada cap de setmana sortim a muntanya i aviat estic, estem en bona forma física.

Ara ja tornem a la total normalitat i la uretra aguanta, magnífic el cos humà, com es recupera, quina maquina mes güai.

A primers d'abril tinc el primer control amb una ecografia de ronyons, pròstata i bufeta, ep i tot esta en perfecte estat, res anormal i cap indici de recidiva a la bufeta (vaja que no tinc tumors), ronyons i pròstata absolutament dins els paràmetres normals.

Per celebrar-ho ens anem a Cuba i bon tros del llibre el faig mentre volem pel cim de l’Atlàntic, en tornar del merescut descans visitaré al Dr. Ernest Martínez i a en Botero, per si cal afegir-hi quelcom a la recuperació.

De fet l’únic punt fora del normal es la urea (àcid úric), i es que el tinc lleugerament per sobre del que cal tenir-ho però sense cap símptoma ens ho mirarem per tal de resoldre'l.

Val a dir que fa unes setmanes a l’Alimentaria d'enguany, vaig trobar-me amb en Pere Guillamet de Figueres i ves per on ell també esta afectat com jo de la mateixa malaltia, el que em deixa un pel fora de lloc es que em diu que fa 7 anys ho va patir i ara hi torna a tenir-ne nous tumors, que caldrà treure, malament.

Passen els dies i les setmanes i els mesos, i afortunadament tot es normalitza, de fet per l'estiu estic totalment recuperat, fins i tot el problema de la uretra no diré que el tinc resolt (doncs no ho se), però si que puc dir que amb les injeccions que va indicar-me el dr. Botero estic molt molt be.

Una primavera i estiu prou plujós i fresquet (els negocis de costa no han anat gens be i ho ha patit força la primera fabrica del país un altre any serà) , val a dir però que pels qui treballem ha set fantàstic i per les nits s'ha descansat molt be (l'aire condicionat s'ha posat potser 3 o 4 dies.).

Arriba setembre i em toca novament revisió, eco de control, analítica completa, i fantàstic, tot be, cap senyal de la recidiva, vaig a visitar al dr. Martínez (ara únicament em veig amb ell, amb el dr. Closas han tingut certs desacords i han donat per finalitzada la seva relació professional) i em demana que tot i que tenim el tema prou be vol fer-me pel novembre una cistoscòpia de control i poder revisar  en profunditat la bufeta per dins, així es que aquest novembre i tornarem a la sala d’operacions però (desitjo), per un tema de control i prou.

I ves per on torno a escriure un altre cop pel cim de l’Atlàntic, ara però cap a Punta Cana, trobo que es una costum mes que saludable tenint en compte els dies posteriors, de gresca i "festivals" gastronòmics

Vull fer palesa (dins un parèntesi en aquest relat), de la situació de rebuig i anticatalanisme creixent i desbocat per part de la classe política espanyola, així com la resistència per part de la societat civil catalana, veritable defensora del sentiment de la majoria de les persones que habiten i resideixen a Catalunya i tant mateix revisors de l’actuació mediocre dels nostres polítics (els nostres, vull dir els que s'anomenen sobiranistes), i a l'hora exigint-ne un front comú per conquerir finalment el dret a poder votar.

Ja veurem doncs si finalment aquest 9N14, es podrà exercir el dret fonamental i expressar mitjançant el vot el que volem els Catalans, fàcil no ens ho faran els constitucionalistes i cal recordar i tenir-ne present que l'enemic fonamental el tenim dins de casa.

Ara farem un parèntesi fins a final de novembre 2014 on podrem comentar la resolució de la cistoscòpia i els resultats (desitjo que els efectes secundaris siguin els mínims).

Ja soms en el dia de la cistoscòpia, m'han sedat i no he sentit res naturalment, despertar amb coïssor, pipi molest (i així serà durant uns dies), però ves per on tenim males noticies la bufeta esta perfecte però a la uretra prostàtica tinc 1 tumor, i un altre a la vesical, petits  si però que caldrà treure.

Sembla una mala costum on tenim sorpreses negatives quasi cada cop que tinc revisió, ara doncs caldrà treure aquest 2 tumors, lo positiu l'escenosi uretral esta estabilitzada i no hauria de presentar problemes.

Ara mirarem de treure'ls a primers de desembre aprofitant les festes i resoldre el tema ràpidament.

La veritat es que no esta sent fàcil empassar-me les males noticies actuals, em costa dormir i sempre donant-li voltes al futur de la malaltia, però es el que es i no hi puc fer res.

Per tal d’apaivagar en certa mesura la inquietud que tenim a casa, aquest cop decideixo visitar al dr. Humberto Villavicencio, cap d'urologia de la Fundació Puigvert i un dels uròlegs mes reconeguts a nivell internacional, per tal de coneixeré el seu punt de vista, quatre ulls veuen mes que 2.

Veritablement la confiança que tinc amb el dr. Martínez Marzal es total i absoluta, es un gran professional, i el que em puguin dir no canviarà res el meu respecte professional per l'Ernest.

Ves per on tot el que diu (fa un dibuix on explica clarament tots els passos de la malaltia que m'afecta), no modifica en res tot el que em diu l'Ernest, si però afegeix informació futura de quina evolució pot tenir aquest càncer, per cert gens positiva, espero doncs que en el meu cas tingui un evolució lenta i fins i tot s'aturi (l’esperança es el darrer que es perd).

Arriba el dia 17 de desembre i au cap a la "sala de desfer", be tornem a ser-hi a punt, finalment es pren la decisió de fer anestesia completa per la darrera experiència amb l'epidural (veure pag. 6), i en un  tres i no res, ja tornem a ser a la habitació, un pel atordit per be.

El dr. Martínez em diu que tot ha anat molt be i que son tumors petits i molt poc arrelats, tanmateix ha netejat tot el teixit dels voltants per no deixar cap possible cèl·lula dolenta i tranquil que tot ha anat molt be.

Que mes es pot demanar (be si, no tenir-ne la malaltia), ara a recuperar-se ràpidament, ja se que tindre de portar la sonda 3 setmanes, però tinc de dir que el meu estat general es molt bo i així ho veu tothom (la Marisa, en Marti i l'Eva) que m'ha vist, fins i tot les infermeres ho diuen.

Ja vaig dir que aquest cop volia recuperar-me molt ràpidament i això comença clarament per la disposició d'un mateix, ara tindre de tenir la sonda fins Reis però ara estaré mes actiu que el darrer cop (ja se com va tot), a mes crec que la sonda te un diàmetre inferior al de fa un any (no es veritat, fins i tot te mes diàmetre).

Aquest càncer com ja hem comentat te un índex de supervivència molt alt, ara be la recidiva es segura i en conseqüència tens garantides les visites a la sala d'operacions uns quants cops en el decurs de la malaltia.

Van passant les setmanes i cada cop estic mes recuperat físicament i pel que fa a la psique, doncs anem millorant però mes poc a poc (el fet de tornar a tenir dos nous tumors no ha set quelcom ben encaixat, vull dir que no m’ho esperava i m’ha afectat mes del previst).

El primer canvi en el meu plantejament es que bàsicament no faig plans de futur, vull dir que he posat en vigor la dita “el futur es avui”,  algú em diu que això no es bo, que cal fer plans de futur, alguns si mes no, per donar contingut  a la vida.

Poder si, i en teniu de raó però, el que vull dir es que els plans de futur arriben a 2-3 setmanes vista, i qui te ho a tingut una malaltia semblant sap per experiència que algun “xip” canvia dins el teu cap i fa una mena de protecció per a un mateix, no sigui que tinguis una nova recaiguda que aixafi els plans de futur que om pugui tenir.

Ja han passat els Nadals i cada cop estic millor, esperant el dia 7 de gener que “els Reis” em portaran de regal el treure la sonda, i un cop fora ja ets un altre (lliure per fi), ara ha recuperar-se físicament ben rapit.

Com sempre el treball ajuda, i molt, l’activitat en tots els sentits es fonamental, ja m’ho deia el meu Pare, un cop jubilat, no paris de fer coses i duraràs molt mes, ep i no vull dir que ho estigui pas de jubilat, però als 55 al meu treball ja estem a punt “de marxa”, tot i que penso que es ara quant tenim mes experiència, el cap clar, i força per tirar endavant projectes nous, però “qui paga mana” i per tant en quant m’ho diguin  començarem  altres activitats, això si sense l’estrès ni els neguits que ara en tenim.

Ep he marxat del tema, efectivament l’activitat física i psíquica fa recuperar-se ràpidament, ara ja estem sortint  a muntanya amb el Joan i en Cat, i força be, anem a La Foradada i a Tavertet, a i gastronòmicament també molt be (ep quin “japonès” a Barcelona que vàrem tastar).

Li faig una visita al dr. Botero per comentar la recidiva que em patit, així com la intervenció i em manifesta que cal pujar la temperatura corporal per sobre del 36 graus si volem estar nets de tumors, per això fem un canvi en el tipus de vesc que em punxo cada setmana, ara esperaré que vagi pujant la temperatura especialment la del capvespre.

Ja sabeu que estic fent un tractament de medicina antroposòfica http://www.drbotters.com/, complimentada amb homeopatia (gracies Quim i Eva), que estic segur m’ajuda notablement, si mes no des de que em punxo pràcticament no he caigut malalt, però com que la temperatura no acaba de pujar,  doncs els resultats no son del tot satisfactoris i torno a tenir tumors.

Ara avancem rapit cap a Setmana Santa i mes concretament al 25 de març que tinc la cistoscòpia de control, val a dir que no estic gens preocupat (home la nit abans una mica), doncs aquesta auto-protecció que deia abans fa que tot ho relativitzis força i en tot cas si en tenim males noticies (voldrà dir que tornem a tenir un altre tumor), doncs farem el que toca i si en tenim de bones noticies doncs contens però sense tornar-se boig de felicitat, lo dit tot es relatiu i cal gaudir dels moments siguin quins siguin.

Ja he dit algun altre cop que aquesta malaltia es com una guerra que te moltes batalles, i per tant,  que guanyis una no vol dir pas que has vençut la malaltia, així doncs que arriba el 25-03-15 i cap a la Clínica Girona on tinc darrerament la mala costum de fer una estada anyal, com si d’ un hotel es tractes (coi pel mateix preu el Carlemany a l’altre costat de la plaça esta millor, sobre tot perquè no passes per “escorxador”).

En un tres i no res ja hem sortit de la sala d’operacions (com que demano anestesia total, no m’assabento de res, no cal patir-hi) i un cop despert el dr. Martínez em dona la magnifica noticia de que estic net de cap tumor, no obstant em treu una mostra de teixit per analitzar.

Ep fenomenal, ara cal esperar el resultat, tot i que lo dit no tenim cap tumor, deixarem passar la Setmana Santa i en tornar anirem a recollir el resultat.

Com que no sortim d’Olot, per recuperar-nos millor, a mes amb les sessions de mitomicina (quimio), no es molt aconsellable anar a rondar molts dies fora de casa, fem unes sortides de caire gastronòmic, que ja sabeu a mi no m’agraden pas, anem a Girona  a gaudir de la processo de Diumenge Sant, i efectivament veiem molta de gent, moltíssima, ara be els “passos ens costa força, fins que la Lluïsa i la Cio troben un lloc magnífic que ens permet de gaudir en primera instància.

Lo dit després anem a un altre Japonès (ens hem aficionat al menjar oriental, que hi farem),  a la plaça Independència de Girona (prèvia reserva 1 hora i pico abans, doncs Girona esta a vessar), però cap problema doncs en Joan sempre coneix a les “propietàries” i tot perfecte, un bon festival de sushi, tonyina i d’altres plats excel·lents.

Passen els dies i anem a recollir el resultat, mes bones noticies el teixit es totalment benigne i l’únic que indica es que presenta una inflamació intensa (bàsicament per la quimio). El proper mes de maig visitaré a l’Ernest i em donarà noves pautes de control.

Deixeu-me que marxi del context  que ens ocupa, per tal de comentar la situació política actual que francament em te prou emprenyat, com pot ser que aquests polítics de  Madrid tinguin tan poca consideració amb els ciutadans de Catalunya, que es el que fa que ens tinguin tanta tírria, i ens vulguin sotmetre al preu que calgui en benefici propi, potser no en tenim drets aquí a casa nostre?.

Difícilment es podrà solucionar aquest tema mentre a Madrid no tinguin la capacitat de entendre que al nord-est de la península ibèrica pensem, vivim, sentim, parlem i gaudim de la vida de forma diferent de la resta de gent del territori que ocupa la península ibèrica, i si,  soms diferents que no millors, simplement diferents.

Aquest estiu i donat que tenim que fer el tractament de mitomicina tot aquest 2015, decidim tornar a Peñiscola, a la fi es quasi com si a Catalunya i fóssim, de fet a tot arreu et pots expresar en la nostre estimada llengua.

Lo dit passem uns bons dies de descans, sol, platja i menjar (que no falti), reprenent el tema polític i com que cada cop esta mes proper el mes de setembre, no cal dir el cúmul de despropòsits i disbarats que de Madrid n’arribem.

Com cada any tinc que passar un dia a Madrid (working, per centrar-nos novament), i tinc oportunitat de comprovar que realment no entenen res del que esta passant a Catalunya i que tot ho centren en una persona, en Mas, es com si fos el dimoni i no entenen que realment existeix un moviment de milions de persones que estem farts de l’estatu quo dels darrers 30 anys pel que fa a la relació amb Espanya.

Arriben les eleccions i tinc la sensació que el resultat de les mateixes no aclarirà gens ni mica la situació, mentre tant van passant  les setmanes i els tractaments de mitomicina es van succeint (alguns els recordaré, doncs la Dolors va ficar-me una sonda mes gruixuda i coi me las va fer passar força malament)i tret dels dies posteriors, on cal descansar, però  tot cada cop mes normalitzat.

Ara ens acostem al 18 de novembre on tornarem a “gaudir” de la cistoscopia de control, i au cap a la Clínica Girona (ep li queda poc de ser-hi al centre de Girona i marxarà cap a les rodalies de Girona tota nova), on després de dormir-me i la revisió pertinent l’Ernest ens diu que estic tot net i que anem be, molt be.

Esperarem la biòpsia dels teixits per confirmar la innocuïtat dels mateixos i poder donar per finalitzat el tractament amb la mitomicina.

Mentre tant i com vaig anticipar el resultat de les eleccions del passat mes de setembre no han resolt la situació a Catalunya, tot al contrari, doncs cada cop es mes complexa la situació política, que hi farem.

Ara tot de cara als Nadals, i esperant ara si la “preju”, que finalment ja tinc i per tant el darrer dia de treball serà el 31-12-15, si, si a “viure del cuentu”, cal reconèixer que es un privilegi poder gaudir d’una situació com aquesta (tot i que tindré el sou congelat 9 anys), ens adaptarem a la nova situació.

No vull deixar de tenir un record per en Jaume, un bon amic que esta afectat per  la pèrdua de l'oïda i ara esta en una situació certament molt complexa i greu, després d’una intervenció aparentment sense complicacions per recuperar l’audició i ves per on que per un cúmul d’errades mediques esta en coma, en fi molta força a ell i a la Montse.

Tenim ja la resposta del de la biòpsia i podem estar tranquils doncs tot es correcte i dins la normalitat que podem tenir tot prenent la Mitomicina, que per cert aquest desembre serà la darrera.

Ja podem tornar a esquiar, i ves per on, no en tenim de neu i es el mes de desembre mes calorós dels darrers 100 anys, ja te co....ns.